WILLIIAM KENTRIDGE. DIBUIXANT , HOME DE TEATRE.

Aquests mesos se celebra una exposició sobre William Kentridge (Five themes) al MOMA de Nova York, que està passant un tant desapercebuda als mitjans culturals espanyols (a diferència de la dedicada a Tim Burton, al mateix museu, ja que es tracta d'un personatge més mediàtic). Kentridge va néixer a Sudàfrica a 1955, però la seva activitat artística s'ha desenvolupat per tot el món. Tant a la seva formació com a la seva activitat professional combina la seva passió pel dibuix com pel teatre (particularment a la companyia de titelles Handspring Puppet), conjugant-les amb un fort compromís ètic i polític, que el va dur a participar intensament a la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, que creà Nelson Mandela, per tal d'assumir i superar el dur llegat de l'aparheid. D'aquesta activitat sortiria el muntatge Ubu and the truth comission. Es pot trobar nombrosa informació sobre Kentridge a la xarxa (en la mateixa Wikipedia, per exemple) però trob molt recomanable la mateixa pàgina del MOMA on es reprodueixen bona part dels seus curts animats exhibits al museu (com el que es mostra a aquesta entrada). També el llibre de P. IRVIN: Directores. (Ed. Océano. Barcelona, 2003) on es troba una densa entrevista força interessant.
Al marge de les seves qualitats artístiques Kentridge ens interessa pels següents motius:
-És un artista total, o almanco la seva inquietud creativa no es limita a una sola disciplina. Curiós ara que estudiam el Renaixement i pensam que aquest tipus del figures son únicament fruit d'una època.
-El dibuix juga un paper fonamental en el seu procés creatiu. (Vaig comprendre que el teatre podia ser una branca del dibuix, manifesta a l’entrevista del llibre citat). Tal i com el disegno era valorat pels artistes italians del segle XVI. Aquest element per agafar-imitar la realitat, que uneix una habilitat física i una capacitat de percepció i de desenvolupament mental. Arts del disseny, varen dir a classe, per classificar unes quantes disciplines considerades més valuoses que altres.
-Interrelació dibuix-teatre. No dibuixant per una banda i per altra teatrero. Són dibuixos per al teatre (personatges, escenografies, accions...)o susceptibles de ser emprats per una via de teatralització. I si no, ja trobaran una altra sortida (multimèdia, per exemple)
-Què teatre? Titelles, ombres, òpera, multimèdia... Interessant obertura de possibilitats tant acostumats a classificar i posar límits. Interessant toc d’atenció després de contemplar l’espectacle de Familie Flöz al Principal de Palma.
-Quina professió teatral? Escenògraf, figurinista, director, actor..., uf! Si resulta que aquí la preparació és per actor de teatre de text!
-Des de la contemporaneïtat: l’estètica, els mitjans... Els seus dibuixos no són a la manera dels artistes del Classicisme o del Realisme. Fonamentalment són figuratius, però combinen esquematisme, elements expressionistes i surrealistes, formes grotesques en escenaris naturalistes, línia precisa i grans difuminats. Una via quasi artesanal que després acaba en un curt d’animació que es penja a la xarxa.
-Des del compromís polític; que va més enllà d’unes declaracions a un mitjà o una recol·lecta de firmes. Aviat arribarem al segle XIX i veurem que això és tant ètic com estètic.
També és remarcable que l’exposició la trobem al MOMA. El museu de referència per a l’art contemporani des dels anys quaranta, al que altres museus i centres d’art de tot el món qüestionen, critiquen i envegen com a referent. Però atenció al programa d’exposicions (a més de Kentridge, Fluxus, Tim Burton, Contemporanian Asia, Marina Abrahimovic, Tipografia, Disseny, Fotografia, Performance...) i a la qualitat de la seva plana web.
Felix in exile (cadascú amb el seu. He seleccionat aquest vídeo per allò de la mirada...)