EXPRESSIONISTES ALEMANYS 1900-1930

Esperem que la sortida didàctica, almanco hagi suposat una nova forma d'apropar-se a l'art contemporani. En principi ens interessa més el mètode (veure fitxa) que no el contingut (informació sobre l'Expressionisme es pot trobar fàcilment), que s'intenti apreciar i valorar el que veïm a partir de la pròpia experiència i aprofundir a poc a poc, perdent la por de visitar un museu o una exposició. Naturalment veure les obres en directe és molt diferent que a través de fotografies. Pensam que el contingut era assequible: avantguarda històrica de fa més de setanta anys, pretensió antològica, caràcter pedagògic de la mostra, exemples figuratius... Hi havia absències de figures importants (Kandiski i Klee al Blaue Reiter; més Dix o Grosz a la Nova Objectivitat...). La dificultat possiblement vingui a partir de les propostes abstractes i derivats (informalisme, conceptual...), d'altres tendències de procedents de les segones avantguardes com el pop o el minimal i de manifestacions més complexes com ara performances o instal·lacions. Però de tot això, ja en parlarem.
Aprofitant aquesta exposició presentam dos tipus de materials: 1) relacionats amb l'extensió de l'expressionisme amb altres manifestacions artístiques com el cinema, la dansa o el teatre; 2) en connexió a la vigència de l'Expressionisme a l'art contemporani a través de dues exposicions, que podeu veure al Palau Solleric (i que suposen la continuïtat lògica de la nostra sortida artística)

1A. Expressionisme i cinema.
El gabinet del doctor Caligari (1919) R. Wiene.

1B. Expressionisme i dansa
Mary Wigman


2A. Com dèiem, al Solleric hi ha dues exposcions força interessants: Maria Carbonero 1985-2010 i On roman l'esperit. Totes dues són molt vàlides per a fer el comentari. La primera (Planta noble) és centra en l'obra pictòrica dels darrers quince anys d'aquesta artista mallorquina -artista de l'any per al Govern balear-. Es tracta de retrats de dones de grans dimensions força impactants que, al meu entendre, tenen una gran afinintat estilística amb certes tendències de l'expressionisme. Hi trobareu material complementari a la web, a més del catàleg.

La segona exposició (planta baixa) és una proposta de comissari, per dir-ho d'alguna manera. Es tracta d'esbrinar una experiència espiritual de caràcter laic - estètica?- a través de la contemplació d'una sèrie d'escultures d'artistes contemporanis acompanyades de l'audició d'una selecció de temes musicals -religiosos, fonamentalment- i la lectura d'una sèrie de frases tretes de diverses tradicions religioses, aferrades a les parets i convenientment il·luminades. La connexió amb l'exposició que varem veure s'estableix precisament pels autors absents, particularment Kandinski (De l' espiritual en l'art) i la seva concepció de l'art com a expressió d'una necessitat interior a través de colors i formes (en el cas de la pintura) que transmeten les emocions més profundes, com passa amb la música, a qui el contempla. La proposta és ambiciosa. El recorregut invita al silenci, a la lentitud, a la contemplació... Aconsegueix el seu objectiu? Interessant aspecte per debatre en classe.

WILLIIAM KENTRIDGE. DIBUIXANT , HOME DE TEATRE.

Aquests mesos se celebra una exposició sobre William Kentridge (Five themes) al MOMA de Nova York, que està passant un tant desapercebuda als mitjans culturals espanyols (a diferència de la dedicada a Tim Burton, al mateix museu, ja que es tracta d'un personatge més mediàtic). Kentridge va néixer a Sudàfrica a 1955, però la seva activitat artística s'ha desenvolupat per tot el món. Tant a la seva formació com a la seva activitat professional combina la seva passió pel dibuix com pel teatre (particularment a la companyia de titelles Handspring Puppet), conjugant-les amb un fort compromís ètic i polític, que el va dur a participar intensament a la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, que creà Nelson Mandela, per tal d'assumir i superar el dur llegat de l'aparheid. D'aquesta activitat sortiria el muntatge Ubu and the truth comission. Es pot trobar nombrosa informació sobre Kentridge a la xarxa (en la mateixa Wikipedia, per exemple) però trob molt recomanable la mateixa pàgina del MOMA on es reprodueixen bona part dels seus curts animats exhibits al museu (com el que es mostra a aquesta entrada). També el llibre de P. IRVIN: Directores. (Ed. Océano. Barcelona, 2003) on es troba una densa entrevista força interessant.
Al marge de les seves qualitats artístiques Kentridge ens interessa pels següents motius:
-És un artista total, o almanco la seva inquietud creativa no es limita a una sola disciplina. Curiós ara que estudiam el Renaixement i pensam que aquest tipus del figures son únicament fruit d'una època.
-El dibuix juga un paper fonamental en el seu procés creatiu. (Vaig comprendre que el teatre podia ser una branca del dibuix, manifesta a l’entrevista del llibre citat). Tal i com el disegno era valorat pels artistes italians del segle XVI. Aquest element per agafar-imitar la realitat, que uneix una habilitat física i una capacitat de percepció i de desenvolupament mental. Arts del disseny, varen dir a classe, per classificar unes quantes disciplines considerades més valuoses que altres.
-Interrelació dibuix-teatre. No dibuixant per una banda i per altra teatrero. Són dibuixos per al teatre (personatges, escenografies, accions...)o susceptibles de ser emprats per una via de teatralització. I si no, ja trobaran una altra sortida (multimèdia, per exemple)
-Què teatre? Titelles, ombres, òpera, multimèdia... Interessant obertura de possibilitats tant acostumats a classificar i posar límits. Interessant toc d’atenció després de contemplar l’espectacle de Familie Flöz al Principal de Palma.
-Quina professió teatral? Escenògraf, figurinista, director, actor..., uf! Si resulta que aquí la preparació és per actor de teatre de text!
-Des de la contemporaneïtat: l’estètica, els mitjans... Els seus dibuixos no són a la manera dels artistes del Classicisme o del Realisme. Fonamentalment són figuratius, però combinen esquematisme, elements expressionistes i surrealistes, formes grotesques en escenaris naturalistes, línia precisa i grans difuminats. Una via quasi artesanal que després acaba en un curt d’animació que es penja a la xarxa.
-Des del compromís polític; que va més enllà d’unes declaracions a un mitjà o una recol·lecta de firmes. Aviat arribarem al segle XIX i veurem que això és tant ètic com estètic.
També és remarcable que l’exposició la trobem al MOMA. El museu de referència per a l’art contemporani des dels anys quaranta, al que altres museus i centres d’art de tot el món qüestionen, critiquen i envegen com a referent. Però atenció al programa d’exposicions (a més de Kentridge, Fluxus, Tim Burton, Contemporanian Asia, Marina Abrahimovic, Tipografia, Disseny, Fotografia, Performance...) i a la qualitat de la seva plana web.
Felix in exile (cadascú amb el seu. He seleccionat aquest vídeo per allò de la mirada...)