TORNA a l’ESADIB.

Aquests tres actors ens submergeixen durant quinze minuts en una atmosfera de frenesí pur, en un concert polifònic d’idees, en un univers purament escenològic, a un conte dels Germans Grimm sota una estètica d’ascendència italo-nordamericana (recordin el binomi Leone-Eastwood), i l’efervescència torrencial del mite eròtic “Emmanuelle”.

Juan Antonio Arranz. JARA Y SEDAL, 26.2.81

Efectivament, i així és. Disculpin que em citi a mi mateix, però és que allò presenciat divendres 12 a l’auditori de l’ESADIB, confirma la plena vigència de l’escrit fa vint-i-nou anys. Es més, supera amb molt el grapat de records i sensacions de transgressió, vulnerabilitat i lubricació còmica que aquest humil crític patí joiosament (per contrast estimulatiu, que tot s’ha de dir) aquell hivern d’infausta memòria pel renou de sables, bigotis i tricornis.

Es veritat què la passa del temps és inexorable -es pot constatar amb les primeres canes de qui escriu això- però no és menys veritat que el temps teatral és una altra cosa (i no necessitaria ni un parell de classes de semiòtica teatral per explicar-lo) però que pot presentar (mimesi) un ritus intemporal (cíclic) amb una estètica que suposa un compendi ben trempat del pop dels seixanta, el hippisme dels setanta, el gore dels vuitanta i el house del noranta. L’espectacle juga amb els límits de la teatralitat combinant llenguatges (enregistrament de vídeo i so o només de una de les dues, acció directa, gest, paraula...) amenaçant amb transgredir els límits entre l’espectador i la sala, creant possibilitats i expectatives sobre el públic – alerta amb la protecció de plàstic dels espectadors de les primeres fileres, la veu en off que indica, mentre diu i no diu, que això s’ha acabat i el públic se’n va, o l’angoixant foscor de la sala en certs moments -, que malgrat la no conclusió (per què no anaren més enllà?) induïa a un estat d’inquietud on es pensava que tot podia passar; però el pànic es tornava en rialla, l’absurd acabava prenent una vessant còmica i tot d’una, venia la següent proposta. O hauríem de dir gag? Vet aquí el punt d’inflexió, i també de diferència amb l’espectacle dels vuitanta. La provocació en definitiva era una gamberrada, la transgressió es reconduïa cap a un estat d’hilaritat permanent. Ah, es tractava d’una broma!.

Hom pot pensar què aquí radica un element de fracàs, de frau. Com que no havien gosat a arribar fins el final, com què el públic en realitat no havia sentit por ni menyspreu, idò sembla que tot s’ha quedat en un exercici d’uns escolanets ben aplicats. No som d’aquesta opinió. Crec que es tracta d’una elecció conscient, valenta i compromesa. Què no hi eina més eficaç, intel·ligent i corrosiva que l’humor per exercir una crítica ferotge (o subtil, segons els casos) contra el que sigui, sense adonar-se’n, i passant-lo genial, i deixant el públic amb ganes de tornar i fer caixa? ...Ben doblegada, que diuen. Doncs aquí tenim la transgressió, pur frenesí. Visca la no existent segona part de la Poètica (d’Aristotil, oiga)!.

NOTA: Per veure la crítica sencera de Jara y sedal, dirigir-se a la biblioteca de l'ESADIB, cercar un terminal connectat a internet i procedir com sempre.