A PROPÒSIT DEL MATX D'IMPROVISACIÒ

Ja fa unes quantes setmanes que els dimarts a un bar de Ciutat es reuneixen diverses persones amants del teatre, entre elles uns quants alumnes de l’ESADIB, per jugar a una versió simplificada del matx d’improvisació. L’espai és petit, i la sala s’omple tot d’una, però l’ambient és ple d’entusiasme i emoció. Ja era hora que qualcú prengués una iniciativa d’aquest tipus.

A l’àmbit educatiu, a l’ensenyament mitjà, en canvi, fa molt d’anys que es practica i juga al Matx amb major o menor intensitat. De fet, el Matx és un dels continguts del curs Teatre, joc d’equip, que imparteix el professor (actor i director) Pere Mascaró al Centre de Professors (CEP)de Palma, ja fa bastants d’anys. Així mateix, aquest CEP per iniciativa de l’Associació trenta1 va organitzar a l’any 2001 una jornada de formació per a professorat de formació en torn el Matx, amb la presència del mateix Georges Laferrière (Universitat de Quebec)i de Txema Palanca. Aquest mateix any va ser presentat com a espectacle realitzat per estudiats d’ESO i dirigit per Pep Ramon Cerdà al XII Encontre de teatre en català a l’ensenyament Secundari de Muro i en trobades successives es va convertir en un taller. El que no crec que hagi prosperat, ha estat la realització d’una lliga intercentres escolars.

El matx va nèixer a Canadà pels anys 70. Va ser creat per dos actors Yvon Leduc i Robert Gravel amb la intenció de crear un espectacle participatiu resultat d’aplicar al teatre les regles d’un partit d’hoquei, per tal d’aprofitar el potencial emotiu d’una competició esportiva amb la vessant creativa i cooperativa que oferia la improvisació teatral. I va ser un èxit. Es va estendre per tot el país, per gent de tota edat i condició i es van acabar organitzant lligues competitives a diferents àmbits (local-estatal, escoles- universitats, etc.) i amb diferents graus de professionalitat. Al poc temps va sortir fora de Canadà i ara mateix existeixen nombroses lligues a diversos estats del món com ara Argentina, Xile, Perú, França, Itàlia, Bèlgica, Suïssa...

Les possibilitats educatives són enormes amb grups de qualsevol edat, per la quantitat d’elements que hi intervenen: creativitat, treball en equip que comporta escolta, iniciativa, consens, cooperació... mentre s’està jugant, és a dir, divertint-se.

Però també és un element d’entrenament actoral: d’entrada pel que comporta el mateix procés d’improvisació, sobre el que no insistirem en la seva importància en la formació dels actors quan ja apareix en la gran majoria dels programes educatius: creativitat, concentració, escolta, resolució... Però el matx combina l’ús de nombrosos elements expressius veu, cos, cant... requereix equip, necessita un temps de definició i construir un espai amb els recursos de l’actor... en un context lúdic.

Tampoc s’ha d’oblidar el component espectacle. El públic està al damunt, riu, crida, aplaudeix i finalment vota. En definitiva, participa de manera molt activa i entra en la dinàmica del joc. I això el fa molt atractiu. Però per als actors-jugadors no és un assaig ni una sessió de formació, n’és un espectacle a pèl i requereix immediatesa. No hi ha seguretats, s’ha d’arriscar.

Un element a analitzar seria si el caràcter competitiu i professional que han adquirit les lligues en alguns països ha alterat bona part de l’esperit originari o si pel contrari, aquest aspecte és l'evolució més lògica i depurada.

Hi ha diverses publicacions i pàgines web centrades al matx on s’expliquen amb major o menor detall les regles del matx i les seves característiques, però no és fàcil trobar-les en castellà o català. Aquí presentam una petita selecció:

Llibres:

VIÓ, KOLDOVIKA: Explorando el matx d’improvisación. Ed. Ñaque. Ciudad Real, 1996.

LAFERRIERE, G. MOTOS, T: Palabras para la acción. Ed. Ñaque. Ciudad Real, 2003. (Veure el terme Improvisación)

MASCARÓ, P.J. Més teatre educatiu. Ajuntament de Palma, Regiduria d’Educació. Palma, 2008. (Capítol dedicat al Matx)

Planes web:

LNI (Quèbec, 1a lliga. Francès): http://www.lni.ca/nouveausite/

Argentina: http://matchimpro.com.ar/frameset.html

http://www.lpimatch.com/

Perú: http://www.pataclaun.com/impro/index.html

WILLIIAM KENTRIDGE. DIBUIXANT , HOME DE TEATRE.

Aquests mesos se celebra una exposició sobre William Kentridge (Five themes) al MOMA de Nova York, que està passant un tant desapercebuda als mitjans culturals espanyols (a diferència de la dedicada a Tim Burton, al mateix museu, ja que es tracta d'un personatge més mediàtic). Kentridge va néixer a Sudàfrica a 1955, però la seva activitat artística s'ha desenvolupat per tot el món. Tant a la seva formació com a la seva activitat professional combina la seva passió pel dibuix com pel teatre (particularment a la companyia de titelles Handspring Puppet), conjugant-les amb un fort compromís ètic i polític, que el va dur a participar intensament a la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, que creà Nelson Mandela, per tal d'assumir i superar el dur llegat de l'aparheid. D'aquesta activitat sortiria el muntatge Ubu and the truth comission. Es pot trobar nombrosa informació sobre Kentridge a la xarxa (en la mateixa Wikipedia, per exemple) però trob molt recomanable la mateixa pàgina del MOMA on es reprodueixen bona part dels seus curts animats exhibits al museu (com el que es mostra a aquesta entrada). També el llibre de P. IRVIN: Directores. (Ed. Océano. Barcelona, 2003) on es troba una densa entrevista força interessant.
Al marge de les seves qualitats artístiques Kentridge ens interessa pels següents motius:
-És un artista total, o almanco la seva inquietud creativa no es limita a una sola disciplina. Curiós ara que estudiam el Renaixement i pensam que aquest tipus del figures son únicament fruit d'una època.
-El dibuix juga un paper fonamental en el seu procés creatiu. (Vaig comprendre que el teatre podia ser una branca del dibuix, manifesta a l’entrevista del llibre citat). Tal i com el disegno era valorat pels artistes italians del segle XVI. Aquest element per agafar-imitar la realitat, que uneix una habilitat física i una capacitat de percepció i de desenvolupament mental. Arts del disseny, varen dir a classe, per classificar unes quantes disciplines considerades més valuoses que altres.
-Interrelació dibuix-teatre. No dibuixant per una banda i per altra teatrero. Són dibuixos per al teatre (personatges, escenografies, accions...)o susceptibles de ser emprats per una via de teatralització. I si no, ja trobaran una altra sortida (multimèdia, per exemple)
-Què teatre? Titelles, ombres, òpera, multimèdia... Interessant obertura de possibilitats tant acostumats a classificar i posar límits. Interessant toc d’atenció després de contemplar l’espectacle de Familie Flöz al Principal de Palma.
-Quina professió teatral? Escenògraf, figurinista, director, actor..., uf! Si resulta que aquí la preparació és per actor de teatre de text!
-Des de la contemporaneïtat: l’estètica, els mitjans... Els seus dibuixos no són a la manera dels artistes del Classicisme o del Realisme. Fonamentalment són figuratius, però combinen esquematisme, elements expressionistes i surrealistes, formes grotesques en escenaris naturalistes, línia precisa i grans difuminats. Una via quasi artesanal que després acaba en un curt d’animació que es penja a la xarxa.
-Des del compromís polític; que va més enllà d’unes declaracions a un mitjà o una recol·lecta de firmes. Aviat arribarem al segle XIX i veurem que això és tant ètic com estètic.
També és remarcable que l’exposició la trobem al MOMA. El museu de referència per a l’art contemporani des dels anys quaranta, al que altres museus i centres d’art de tot el món qüestionen, critiquen i envegen com a referent. Però atenció al programa d’exposicions (a més de Kentridge, Fluxus, Tim Burton, Contemporanian Asia, Marina Abrahimovic, Tipografia, Disseny, Fotografia, Performance...) i a la qualitat de la seva plana web.
Felix in exile (cadascú amb el seu. He seleccionat aquest vídeo per allò de la mirada...)

JOHN CAGE

Deix un vídeo de John Cage. La primera part pertany a l'enregistrament de Water Walk per a un programa de televisió i que habitualment es posa a classe a les sessions introductòries per pensar sobre els significats del terme art, els límits de l'artisticitat i la relació entre diferents discplines artístiques. La resta d'imatges ajudaran (esper) a entendre les propostes dels companys de quart a les seves presentacions.

TORNA a l’ESADIB.

Aquests tres actors ens submergeixen durant quinze minuts en una atmosfera de frenesí pur, en un concert polifònic d’idees, en un univers purament escenològic, a un conte dels Germans Grimm sota una estètica d’ascendència italo-nordamericana (recordin el binomi Leone-Eastwood), i l’efervescència torrencial del mite eròtic “Emmanuelle”.

Juan Antonio Arranz. JARA Y SEDAL, 26.2.81

Efectivament, i així és. Disculpin que em citi a mi mateix, però és que allò presenciat divendres 12 a l’auditori de l’ESADIB, confirma la plena vigència de l’escrit fa vint-i-nou anys. Es més, supera amb molt el grapat de records i sensacions de transgressió, vulnerabilitat i lubricació còmica que aquest humil crític patí joiosament (per contrast estimulatiu, que tot s’ha de dir) aquell hivern d’infausta memòria pel renou de sables, bigotis i tricornis.

Es veritat què la passa del temps és inexorable -es pot constatar amb les primeres canes de qui escriu això- però no és menys veritat que el temps teatral és una altra cosa (i no necessitaria ni un parell de classes de semiòtica teatral per explicar-lo) però que pot presentar (mimesi) un ritus intemporal (cíclic) amb una estètica que suposa un compendi ben trempat del pop dels seixanta, el hippisme dels setanta, el gore dels vuitanta i el house del noranta. L’espectacle juga amb els límits de la teatralitat combinant llenguatges (enregistrament de vídeo i so o només de una de les dues, acció directa, gest, paraula...) amenaçant amb transgredir els límits entre l’espectador i la sala, creant possibilitats i expectatives sobre el públic – alerta amb la protecció de plàstic dels espectadors de les primeres fileres, la veu en off que indica, mentre diu i no diu, que això s’ha acabat i el públic se’n va, o l’angoixant foscor de la sala en certs moments -, que malgrat la no conclusió (per què no anaren més enllà?) induïa a un estat d’inquietud on es pensava que tot podia passar; però el pànic es tornava en rialla, l’absurd acabava prenent una vessant còmica i tot d’una, venia la següent proposta. O hauríem de dir gag? Vet aquí el punt d’inflexió, i també de diferència amb l’espectacle dels vuitanta. La provocació en definitiva era una gamberrada, la transgressió es reconduïa cap a un estat d’hilaritat permanent. Ah, es tractava d’una broma!.

Hom pot pensar què aquí radica un element de fracàs, de frau. Com que no havien gosat a arribar fins el final, com què el públic en realitat no havia sentit por ni menyspreu, idò sembla que tot s’ha quedat en un exercici d’uns escolanets ben aplicats. No som d’aquesta opinió. Crec que es tracta d’una elecció conscient, valenta i compromesa. Què no hi eina més eficaç, intel·ligent i corrosiva que l’humor per exercir una crítica ferotge (o subtil, segons els casos) contra el que sigui, sense adonar-se’n, i passant-lo genial, i deixant el públic amb ganes de tornar i fer caixa? ...Ben doblegada, que diuen. Doncs aquí tenim la transgressió, pur frenesí. Visca la no existent segona part de la Poètica (d’Aristotil, oiga)!.

NOTA: Per veure la crítica sencera de Jara y sedal, dirigir-se a la biblioteca de l'ESADIB, cercar un terminal connectat a internet i procedir com sempre.

SESSIONS 3 - 5. MÉS VOLTES EN TORN A L'ART

Us propós aquestes dues imatges de manifestacions artístiques contemporànies per fer unes quantes reflexions. La primera és de Juan Muñoz i la segona de Francesc Torres.

Algunes preguntes orientatives, en relació amb allò que hem vist a classe aquests dies:
1. Quin tipus de tècnica artistica han emprat? Respon a alguna de les considerades tradicionalment com a belles arts? (Components, tipus d'art..)
2. Podem aplicar el concepte de mimesi? Fins a quin punt i segons quina accepció?
3. I de bellesa?
3. Ens diuen qualque cosa? Què?
4. Provoquen alguna emoció o sensació? Quina?
5. L'artisticitat es troba a la voluntat o intenció de l'artista, la interpretació del públic o del crític, el missatge?...
Ànim.

ART GREC

He trobat aquest material sobre l'art grec que té algunes imatges força interessants sobre aspectes que hem xerrat a classe (mimesi, anàlisi, sintesi, ordre, canon, correccions òptiques, proporció aurea, etc.)

T.3. A arte grega

View more presentations from maikarequejo.

1a SESSIÓ... I TORNAM DE NOU AMB AIXÒ DE, QUÈ ÉS ART ?

A partir de la recerca personal d’una possible definició d’art varen treure un parell de conclusions que avancen bona part del contingut de la primera part del temari:
- Art : terme de difícil definició. Diverses raons: a)no sempre ha significat el mateix; b) fa referència a moltes coses, així que totes les definicions semblen encertades i al mateix temps incompletes, per la qual cosa, en intentar contemplar tots els possibles matisos s’haurien de menester tantes frases que superen el concepte de definició; c) pareix existir una definició per a cada persona. És a dir, és un concepte obert.
També varem aportar tota una sèrie d’elements que hauríem de considerar quan parlem d’art, què al mateix temps ens provocarem més preguntes:
- Realització humana: creació o fabricació de coses, objectes, accions...
- Regles, finalitat : qualsevol realització humana? Hi ha uns mitjans i una forma de fer-ne, regulada, que permet seguir el procés, comparar... i una intencionalitat, que diferencia unes coses d’altres.
- Expressió – comunicació : aquests objectes (en sentit ample) responen a una necessitat expressiva o a una intenció de comunicar qualque cosa.
- Emocions, sentiments, idees: es allò que es pretén expressar o comunicar.(Sempre?)
- Necessitat d’un receptor: qualcú que miri, escolti, percebi allò que es vol mostrar (sempre?). Per tant, és un procés comunicatiu.
- Paper del receptor: qui determina el grau d’artisticitat d’un objecte? L’artista? El públic? Tot dos? El receptor és un concepte ample: crític, col•leccionista, museu, ciutadà anònim.
- Experiència estètica: cau de banda del que rep i no és limita a la contemplació de suposades obres d’art. Però condiciona l’artisticitat d’un objecte?
- Temps: paper de filtre, de revisor, de re intèrpret ...
- Mercat: Condiciona la valoració?
Podria valer la frase: art és tot allò que anomenem art? No seria massa imprecisa i oberta? S’ha de posar alguna limitació?
- Tot pot ser però unes coses més que altres...

Després varen veure algunes imatges: gent que mira art, imatges de bisons d’Altamira que es deixen mirar, una escultura d’ARCO, la polèmica de la qual ens sacseja i ens fa mirar-la d’un altra manera... objectes que servien per a activitats funeràries o religioses i ara són a museus; objectes que tenien (i tenen) funcions pràctiques i també són a museus; objectes que no són el que varen ser en modificar la seva forma o funció... i també són a museus. Museus, objectes, formes, imatges...