EL ARTE DE LOS OTROS

Presentam tot un grapat de reflexions amb relació a l'entrevista realitzada per Fietta Jarque en El Pais (Babelia, 01.08.09) a Amanda Renshaw i Julian Bell.

Amanda Renshaw és directora de l’editorial Phaidon i coordinadora del llibre, recentment publicat en castellà 30.00 años de arte. La historia de la creatividad. Julian Bell és autor de El espejo del mundo (Turner). Tot dos coincidiren com a participants al curs El museo real, imaginario y virtual, organitzat pel Museo del Prado, moment que va ser aprofitat per la periodista Fietta Jarque per fer-los l’entrevista.

Tot el contingut de l’entrevista és interessant per a la nostra assignatura, ja que se centra en el contingut dels seus llibres i, a penes, a la seva participació en el curs organitzat pel Museu del Prado. Ells dos aborden el món de l’art des d’una perspectiva no eurocèntrica i amb ulls d’historiadors i artistes del segle XXI. Per tant, el punt de vista de l’observador es defineix espacial i temporalment. I respecte al primer element manifesta un gran contrast amb el procés que seguim a l’assignatura.

Nosaltres plantejam el concepte d’art dins la cultura occidental com a conseqüència d’un procés evolutiu i diferenciat de l’experiència estètica. En aquest procés, el fonament se situa a la cultura clàssica (que malgrat les distincions d’Aristòtil sobre les technei mimetiké) associa l’art a un tipus d’habilitat per fer objectes. A partir del Renaixement s’inicia un camí de progressiva identificació de l’art amb la bellesa en un procés d’imitació de la natura de base aristotèlica i que culmina a la Il·lustració (S. XVIII).[ Veure entrada ] amb el concepte de Belles Arts i l’aparició de disciplines com la història de l’art, l’estètica i la crítica de l’art i d’institucions com Acadèmies de Belles Arts, Museus, Salons d’exposicions.... El segle XIX és un segle de consolidació institucional i teòrica, però on existeixen divergències significatives sobre límits, funcions, fonaments, etc. I amb les primeres avantguardes del segle XX el qüestionament és absolut.

I així arribam al segle XXI després d’aquest segle XX que ha qüestionat el concepte d’art i les seves institucions fins a les seves arrels. Però les institucions i tots els elements de l’engranatge del sistema art resten quasi igual, reinventant-se o adaptant-se (Veure Shinner, L. La invención del arte ). El terme Belles arts ha perdut el adjectiu belles i el substantiu se sol emprar en plural –les arts- que agrupen moltes més disciplines què les que es podien considerar al segle XVIII. Ara bé, tant en el manuals d’art i les enciclopèdies, com en els programes d’història de l’art dels departaments universitaris, el predomini de pintura, escultura, arquitectura és quasi absolut. Si de cas, s’han fet concessions a la incorporació de la fotografia i el cinema, i en alguns casos a les arts decoratives i als mitjans de masses (còmic, publicitat...). L’art a altres cultures no occidentals, si existeix, és tracta d’una mena d’apèndix exòtic, i les arts de l’espectacle ni es contemplen.

Tal vegada, manca una reflexió més seriosa sobre l’experiència del segle XX, i des d’una cultura globalitzada replantejar conceptes, reflexions, mirades... que actualitzin propostes, plans d'estudi,libres de text, exposicions, etc.

El treball d’aquests dos historiadors va en aquesta línia.

En interessen també algunes declaracions sobre la importància de mirar. En destaquem aquests fragments:

...A.M: En The Art Book, ya dàbamos las imágenes de las obras a pàgina completa y abarcaban buena parte del libro. En general, los escritos sobre arte se han convertido en algo inescrutable, hay demasiados y suelen ser bastante incomprensibles. La gente olvida que la mejor forma de acercarse y comprender el arte es simplemente mirar. Creo que la mirada es una especie de lenguaje y su ejercicio la mejor forma de conectar cada vez más y mejor con el arte. La conexión que tienen los ojos con el cerebro y las emociones es fundamental. Por eso en nuestros libros el texto es importante pero algo secundario respecto a las imágenes.

P: ¿Còmo mira?

A.M. Yo estudié historia del arte, pero no me considero una historiadora o académica. Me encanta observar. Cuando estoy frente a una pintura una escultura o un edificio lo primero que intento es mirarlo de una manera abierta, sin prejuicios, sin ni siquiera leer la cartela que dice el nombre del autor y el título. Luego, puedes empezar a hacerte preguntas: si pintaras un retrato: ¿Lo harías de esa misma manera? Pensar en las decisiones que tomó el artista: por qué eligió óleo y no mármol; por qué pintó un desnudo o lo vistió de aquella manera...

(...)

P: El arte contemporáneo ha generado tanta teoría que la gente tiene miedo de enfrentarse a algo incomprensible, cuando simplemente habria que mirar sin prejuicios.

A.M. Le doy toda la razón. El arte se ha convertido en algo demasiado intelectual. ¿Hablamos de lo mismo que hacía Velázquez cuando pintaba? No lo parece. Tal vez haya que ser más listo ahora...