EDUCAR LA MIRADA. DESENVOLUPAR EL SENTIT CRÍTIC DAVANT LA REALITAT CULTURAL I POLÍTICA. CONSTRUIR ALTERNATIVA. CONTRA LA INDIFERÈNCIA. GAUDIR I PENSAR L'ART I EL TEATRE DES DEL SEGLE XXI. UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE. LA POESIA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO.
Llegué a las 19.00 horas. Coche de prestado. Listo para la aventura. Al poco de entrar en la casa y de hacer unas fotacas-testimonio, decidí que lo más urgente era crear un espacio habitable. Para ello debía comenzar con las tareas de limpieza del espacio principal: antiguo pajar rehabilitado como dúplex (que hubiera sido de vivienda, si un concurso de traslados no me hubiese enviado a Mallorca).
Comprobé que una nevera funcionaba, dejé los víveres y empece a elaborar una lista de tareas, otra de compras, que al final fueron dos. Pretendía poner un poco de orden, pero la verdad, a una cosa le venía otra y no acababa de hacer nada concreto. En esto, se abrió la puerta del garaje y apareció un hombre de aspecto andino. Nos presentamos, se llamaba Wences, era el marido de Mariela y venía a cortar el césped y hacer cuatro tareas de mantenimiento del jardín. Flipé. No lo conocía de nada. Si estaba encargado de eso, estaba claro que hacía meses que no había venido. Pero vaya, me parecía estupendo que se pusiera a currar en el jardín. Si hubiera estado un par de horas más, me hace el trabajo que tenía pensado para la semana próxima. Así que intercambiamos teléfonos y quedamos para otro día, que yo supuse sería el siguiente, pero no fue.
Al poco de venir Wences, se presentó uno de los vecinos, que tenía el coche guardado en nuestro garaje. Saludos, cuanto tiempo, la familia y tal. No lo esperaba, pero encantador. Al poco de marcharse se presenta su hermano, bueno es saberse reconocido y localizado. Pena de no tener cervezas frescas. Antes de marchar del pueblo habrá que hacer una quedada. Que hay que cuidar a los vecinos, oiga. Así que entre pitos y flautas, la casa se queda a medio limpiar y las tareas sin planificar. Pero la vida social tiene estas cosas, seguro que más adelante, echaré de menos tanta visita.
Se va haciendo de noche. Unas fotos del cambio de luz (Han quedado chulas, para el instagram, me digo). Ceno de pamboli, que es muy socorrido. Y a contemplar las estrellas en silencio. ¡WOW, qué flipada! ¡Cómo mola la vida de pueblo!. Y me acuerdo del libro de Tesson*, que allà en Siberia se pegaba unos lingotazos de vodka, y me pregunto que tengo yo de parecido. Aguardiente de queimada. Con un chupito y ya pasé directo a la psicodelia. Qué pena que luego no pillara sueño. Demasiadas emociones.
Así es como pensaba llamar al nuevo blog. Las próximas entradas estarán vinculadas a este título genérico y se clasificarán con esta etiqueta. ¿De qué va este tema? Vamos por partes.
El término viene asociado al desplazamiento de población urbana al mundo rural. Hay mucha literatura al respecto. En algunos países ha adquirido carácter de movimiento y comenzaría en torno a los ños 60 del siglo pasado (EEUU, por ejemplo), vinculado entonces al movimiento hippy. En España la cosa ha sido más lenta y dispersa, pero es una tendencia remarcable, por lo menos desde los años 70, con experiencias de todo tipo (comunas, comunidades, nietos que regresan al pueblo de los abuelos, etc.). Con el tema de la España vacía, la última crisis y la reciente pandemia, parece que ha resurgido esta tendencia.
En mi caso, me ha surgido la posibilidad de volver a la casa familiar en un pueblo de la provincia de Segovia. No mencionaré el pueblo (por su nombre) ni tampoco las personas con las que me vaya encontrando, que aparecerán con un alias. No es un pueblo pequeño, para lo que es Castilla, ni está abandonado de la mano de Dios. De hecho, dispone de numerosos servicios, como una biblioteca municipal, con wifi, que me permite hacer este blog. Eso sí, se nota el envejecimiento de la población y la amenaza del progresivo despoblamiento, como en el resto de la provincia.
Lo que sí estaba prácticamente abandonada era la casa familiar, que tampoco es una casa tradicional. Aquí es donde entra mi experiencia estival. Antes de decidir venderla, pues a ningún familiar directo le interesa, me he propuesto comprobar si se puede realmente vivir en ella y si vale la pena, pensando sobre todo en una no muy lejana jubilación.
Hay muchas reparaciones por hacer, hay un jardín y un terreno por cuidar y acondicionar. Me atrae el mundo de la horticultura y de la jardinería, pero soy un urbanita. Dispongo de un par de semanas. He perdido casi todas las relaciones en el pueblo y también en Segovia, donde viví hace treinta años. Ya no es únicamente la casa familiar y el pueblo de mis antepasados, hay un entorno social, del cual permanezco aislado. Es un componente de peso para la decisión final.
He hablado con diversas amistades y conocidos sobre este plan. En general, ha creado cierta expectativa y me han animado a contar la experiencia. No sabía muy bien cómo, considerando que son gente muy diversa que no se conoce entre sí. Así que me he propuesto narrarlo en un bloc. ¿Pretensiones literarias? Tal vez. Predomina, sin duda, compartir una experiencia, que a más de uno tienta, sobre todo de mi generación. Si sirve a alguien, ya me va bien. Y si hay interrelación a través de los comentarios, mucho mejor.
Quería hacer un blog dónde contar la breve etapa neorrural de este verano de 2022 y he descubierto que asociado a esta dirección de correo electrónico, ya tenía uno. Ni me acordaba. La entrada anterior es de hace unos cuantos años. El enfoque y planteamiento actual será un tanto diferente, pero no renuncio a lo que escribí hace tanto tiempo. Así que mantengo el bloc y sus objetivos iniciales y añado nuevos temas y perspectivas. Eso sí, me llevará un tiempo actualizar el aspecto del blog y las noticias e informaciones de los márgenes, algunas realmente obsoletas. Respecto a la lengua del blog, alternaré tanto castellano como catalán. Pero las entradas relativas a esta fase neorrural serán en castellano. Veremos si se puede mantener una cierta constancia en las publicaciones y que esto sea lo más parecido a un cuaderno de bitácora. Por ahora, las dificultades de acceso a un servicio de wifi, no auguran buenas perspectivas. Carpe diem!
Queden lluny els anys del cafè Mari-lin i més encara els de docent de l'ESADIB. Després d'un parèntesi llarg d'inactivitat, tornam de nou a la nostra bitàcola, amb nous plantejaments i objectius. No podem renunciar del què som i del què feim: ciutadà, pare de família, professor de secundària, llicenciat en història de l'Art, enamorat del teatre i del cine, afeccionat a la lectura, a la fotografia, al dibuix...activista de causes perdudes, nascut a Madrid però mallorquí d'adopció, etc. Tots aquests temes, preocupacions, condicionants, i molt d'altres, acabaran sortint a les diferents entrades del blog a aquesta nova etapa. Intentarem fer-ho sense fugir del compromís amb allò que pensam, procurant aportat racionalitat i sentit crític sobre els problemes que ens envolten.
Quedarà a judici dels lectors i seguidors si l'aconseguim. Demanam comprensió i crítica racional si qualque cosa no agrada. No és la nostra pretensió ofendre a ningú. Estam oberts a qualsevol suggeriment i aportació que ajudi a millorar el contingut (i la forma) de la nostra bitàcola.
La llengua predominant serà el català, però s'emprarà també el castellà (la meva llengua materna) quan es consideri oportu.
Adreça: Costa de la pols, 8. 07003 Palma. Tel: 971 721 411. e-mail: buzon@mari-lin.com Perfil de facebook: Mari-lin Costa Pols. Horari: de dilluns a dissabtes de 12,00 del migdia a 01,00 de la matinada.
Una proposta estètica.
Tal vegada l’aspecte que més hagi sorprès i pot ser, agradat, d’entrada,en elMari-lin hagi estat la seva decoració: mobles, colors de parets, elements decoratius. L’estil pretén seguir una línia vintage ... que ha intentat combinar materials de diferents procedències per crear un ambient acollidor, com de saló d’una casa particular entre els seixanta i el setanta. La responsable d’aquesta proposta ésVerónica Arteta, que en alguns aspectes puntuals ha rebut la col·laboració de Juan Antonio Arranz.
El mural de l’escala es va encarregar a Diego Ingold, amb qui es va negociar la proposta temàtica icromàtica.Els quadres que decoren de manera permanent el cafè són de l’artista Javier Arteta.Però s’han mostrat diferents quadres d’artistes com ara Pep Suari o Dolors Palomino, així com d’altres que han exposat al cafè.
S’han intentat cuidar tots els aspectes vinculats al disseny del cafè: cartes, vaixella, cartells ... el pressupost, les circumstàncies no sempre han permès mantenir una línia de disseny coherent.
Aquesta mateixa concepció s’ha intentat traslladar a la presentació i elaboració de menjars (menús, plats de carta, entrepans, pinxos...) i begudes, per tal de convertir l’estada al Mari-lin a una festa dels sentits.
Una proposta creativa
L’activitat creativa del cafè Mari-lin ha estat sempre present des delmoment de la seva creació i encara queden molt de projectes per desenvolupar.
Fins ara s’han organitzat 6 exposicions (més una solidària realitzada per la Taula per la sida), 6 concerts, 6 instal·lacions al mostrador, una xerrada i dues tertúlies. Tot això gestionat per l’associació cultural Mari-lin creacions.
Mari-lin continua obert a les propostes que contínuament li van arribant des dels diferents àmbits creatius, de les condicions de cada qual es va informant oportunament. Lamentablement, no sempre ha estat possible atendre totes les sol·licituds, com en el cas dels concerts musicals,o a penes han arribat propostes per a alguns espais, com el cas de les instal·lacions al mostrador.
EXPOSICIONS
Mari-lin cafècreacions ha estat posant a l’abast d’artistes i creadors algunes sales del seu local. Es tracta de les dues de la plant inferior, dues sales petites però ben il·luminades i acollidores, aptes principalment per a obra de petites dimensions, principalment fotografia, dibuix, aquarel·la, gravat, etc. Però també escultura, instal·lacions o qualsevol tècnica artística que pugui adaptar-se a l’espai disponible.
No s’ha pretès mai competir amb galeries professionals ni amb el circuit artístic oficial, simplement complementar l’oferta artística i cultural de Ciutat, oferint un espai diferent dins el cafè,amb les característiques i condicionants que això suposa i que pugui ser atractiu tant per artistes novells com per a d’altres ambreconeixement al panorama artístic.
Des del mes de setembre de 2010 fins a març de 2011 les exposicions organitzades han estat les següents: Aigua i sal, de Marina Molada (fotografia); El camí a casa, de Laurie Ann Pearsall (Pintura i collage); Fotografies, de Antonio Herrero; Japo’s, de Pep Suari (fotografia); Antroartrópodos, de Helena Haeussler (escultura i dibujo); Paisatges deshabitats, de Raúl Martín Otaño (fotografia); i Color: imatge i taca, de Miquel Ángel Delgado (pintura).
També es va cedir l’espai expositiu (mes de desembre) a la mostra Expressa’t, de la Taula per la sida, realitzada per alumnes de l’Escola Superior de Disseny de les Illes Balears i del Centre d’Estudis Fotogràfics, que tenia un caràcter de sensibilització i solidaritat amb les persones que pateixen la malaltia.
Deixarem l’anàlisi de les diferents exposicions per a una altra entrada.
Adreça: Costa de la pols, 8. 07003 Palma. Tel: 971 721 411. e-mail: buzon@mari-lin.com Perfil de facebook: Mari-lin Costa Pols. Horari: de dilluns a dissabtes de 12,00 a 01,00 de la matinada.
És un cafè decorat amb estil vintage ("retro" per alguns), d'aire molt acollidor i domèstic, al temps que original, amb dues plantes i terrassa. S'ubica al carrer peatonal de la Costa de la Pols, que connecta el carrer de Sant Miquel amb les Rambles. Fa cantó amb el carrer de la Missió en un tram recorregut per escales. Es va inaugurar en juliol de 2010. Disposa de dues plantes. La principal o superior és on es troba la barra, que conserva a la seva paret el ròtol originari del local quan era una tenda de roba de treball (Es saldos). A l'esquerra hi un espai que dona accés al mostrador. En aquest espai s'han fet diverses instal•lacions i exposicions, i també s'ha deixat com espai per observar el carrer. Aquesta sala, molt acollidora, disposa d'un petit racó amb un sofà i dues butaques que creen un ambient de saló domèstic. A les parets pengen diferents quadres i ornaments. Alguns en canvien segons les exposicions. I és que el component cultural ha estat des del principi un elements constituent del Mari-lin (_creacions) i que en molt de casos es manifesta per una proposta estètica que entra pels sentits o pels ulls de la ment. A l'escala d'accés a la planta inferior es troba un mural realitzat per Diego Ingold. A la part baixa es troben els serveis i dues sales petites condicionades també com a sales d'exposicions. Mari-lin cafècreacions ofereix un menú diari per 11,90 euros amb una variant vegetariana. El menú inclou un entrant, un plat principal, postres o cafè, pa i una beguda. Es fan diferents ofertes i promocions que convé consultar en barra. També s’ofereix un plat del dia el preu del qual oscil•la entre 5 i 7 euros .
Els productes de la carta es poden menjar a qualsevol hora del dia. N’hi ha quiche, truita de patates, ensalades, variats de formatges i embotits, pa amb oli i una gran varietat de panets (llonguets, bagels, puces...) així com diferents coques casolanes.
El cafè de la casa és de la marca Salzillo en la seva varietat maracanà (aràbiga 100 %), aspecte molt valorat pels clients més cafeters. Però probablement el producte de més acceptació durant els mesos d’hivern són el té i les infusions (Així com ho varen ser els sucs combinats durant els mesos d’estiu i tardor). I es que Mari-lin en disposa d’una carta molt ampla, destacant els tes verd i vermell entre els primers i el rooibos entre les segones.
La nostra tasca docent a l'Escola d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB) ha finalitzat. L'origen, raò de ser i desenvolupament d'aquest bloc estava bàsicament lligat a aquesta tasca. Vet aquí que, per tant, el seu destí n'hauria de ser la seva desparició. Però pensam que han estat moltes hores d'experimentació, de ficar informació, de feina, en definitiva. I que encara poden servir a qualcú que s'atreveixi a ficar-se dins les diferents etiquetes. Per altra banda, la temàtica del bloc continua sent un eix vital per nosaltres, tampoc no abandonam la tasca docent -simplement canvia el lloc i els destinataris- i a a més, continuam defensam l'educació estètica i artística de ser humà, com a individu per a que arribi a desenvolupar millor les seves capacitats expressives i gaudir més plenament de la contemplació de la bellesa, i com a ciutadà per a que ho pugui fer en societat i compartir metes de felicitat en la línia del més pur optimisme il·lustrat. Per tant, hem decidit continuar amb la tasca d'ajudar a EDUCAR LA MIRADA. Amb modèstia i humilitat, sent conscients del mitjans que disposam. Aportarem el nostre granet, intentarem obrir debats, suggerir mirades, aportar la nostra crítica quan ho considerem oportú dins les més variades disciplines artístiques... i que sigui el que sigui. Confesam que bona part dels nostres esforços estan sent destinats a la creació i manteniment del Mari-lin Cafècreacions (C/Costa de la Pols,8. Palma), com a un projecte de fer un cafè on tinguin cabuda les més variades propostes artístiques i culturals i des d'on també es pugui contribuir a l'educació estètica de les persones que ens visitin i que ens mirin, entre altres objectius que no detallarem ara mateix. Per tant, continuam d'una altra manera un dels objectius del bloc. En alguns casos farem referències a les exposicions, instal·lacions i propostes que allà s'organitzin, però no serà un bloc lligat al Mari-lin ni molt manco, ja que assumim, de moment, bona part dels objectius que orientaven la nostra assignatura i encapçalen aquesta pàgina. Cal remarcar, per tant, que les opinions aquí expressades corresponen exclusivament a qui això escriu i a qui signi cada article, i no al Mari-lin. Passa a passa, poquet a poquet... veurem. Salutacions a tothom.
Us present ara una crítica teatral realitzada per Lluis Sanchís, alumne d'aquesta assignatura durant el curs 08-09. No cal dir, que es tracta d'un treball acadèmic i que s'ha de valorar en aquest context. Però en la nostra modesta opinió, n'és un bon exemple de crítica: redacció fluida, tractament de tots els elements de la posada en escena, argumentació de les seves posicions sense caure en el subjectivisme i definició personal davant l'espectacle.
Però com cony s’escriu Txèkhov?, de Joan Carles Bellviure.
Dirección y dramaturgia: Joan Carles Bellviure.
Intérpretes: Caterina Alorda, Sergi Baos, Margalida Grimalt, Lluqui Herrero, Joan Melis y Xim Vidal.
Escenografía: Miquel Àngel Juan.
No tuve la suerte de poder disfrutar de Camarada K durante el tiempo que estuvo en cartel en el Teatre del Mar. Había oído críticas muy positivas sobre la pieza, tanto desde el punto de vista de la dirección, como de la escenografía o de la interpretación. Con estas ganas de revancha, de conocer por mí mismo el trabajo de Joan Carles Bellviure al frente de la dirección, acudí al preestreno de su último trabajo, Però com cony s’escriu Txèkhov? en el Teatre Principal. Y como suele suceder cuando se crean grandes expectativas, la decepción se apoderó de mi estado de ánimo de vuelta a casa una vez finalizada la función.
¿Hubiera sido otra mi impresión si mis expectativas no hubieran sido tan elevadas? ¿Qué esperaba? ¿Una obra maestra? Ni yo mismo lo sé. Con lo que me topé fue una representación que podríamos dividir en cinco partes: una improvisación inicial, tres piezas breves relacionadas entre sí y basadas en relatos del maestro ruso ¿Chejov, Chéjov, Txekhov, Txèkhov?, y un monólogo a modo de epílogo.
Se agradece la intención de Bellviure en su apuesta por la improvisación inicial con el objetivo de aportar ideas, maneras frescas de ofrecer un espectáculo teatral, pero ya desde el principio descubrimos el problema crónico del que va adolecer toda la representación: la duración de cada una de las partes y el tempo que se establece en ellas. Larga, muy larga, se hizo la improvisación, así como alguna de las historias intermedias y, desde luego, el monólogo final a cargo de Joan Melis. ¿Es que no terminaba nunca? Vaya faena si este era el modo de rendirle homenaje en reconocimiento por toda una vida dedicada al escenario.
La obra nos muestra a una precaria compañía de teatro que a última hora se queda sin uno de sus actores y debe recurrir al electricista que está montando los focos del escenario para sacar adelante el inminente pase. La historia que se representa dentro de la representación se supone que transcurre en Rusia. La mención constante a kopeks, rublos o verstas, así como los nombres de los protagonistas, proporcionan al espectador las coordenadas geográficas que nos niega la escenografía. Si de ella dependiera la acción podría haberse ubicado en Caimari, Llubí o, sin necesidad de irse tan lejos, en Son Ferriol. ¿Tan difícil era, tan siquiera, poner una maldita botella de vodka sobre el escenario?
¿Era intencionada esta aparente falta de esfuerzo por conseguir una escenografía aceptable? ¿Qué se pretendía? Difícil responder, pero lo cierto es que esta afán pareció excesivo a todas luces. El colmo fue cuando sobre la escena apareció una enorme caja de Gallina Blanca, lo cual no deja de tener su gracia si recordamos que podríamos estar en medio de una gran estepa siberiana. Siempre existe la excusa de que la historia narraba las penurias de una compañía en horas bajas y que estos pequeños gazapos eran una muestra más de su decadencia. Vaya usted a saber.
En cuanto a la interpretación hay varios capítulos que destacar. El trabajo de Caterina Alorda fue correcto desde un punto de vista técnico y formal, pero resultó un poco insípido y carente de vida. La breve intervención del personaje de Margalida Grimalt pecaba de excesivo nerviosismo. Xim Vidal alternaba buenos momentos cómicos con réplicas que trataban mostrar un forzado carácter mallorquinorro que no siempre obtenía la complicidad del espectador, quizá cansado ya de un recurso demasiado manido. Lluqui Herrero era la que mejor salía del paso. Un personaje de carácter primitivo, cómico, sin grietas en su construcción (desde su forma de andar hasta su forma de hablar, pasando por su vestuario) que hacía más llevadero el lento progreso de la narración. También hay que reconocer el más que aceptable trabajo de Sergi Baos, aunque sólo sea por los litros de sudor que se dejó sobre el escenario. Quizá le benefició el hecho de compartir escena con Herrero. Y por último, Joan Melis. A él le tocó poner punto final al espectáculo con un larguísimo monólogo que parecía no tener fin. Difícil papeleta la suya. Sólo su experiencia y saber estar, lo cual no significa que estuviera brillante en su interpretación, consiguieron que la herida no fuera aún mayor.
Así las cosas, me pareció que la propuesta de Bellviure se quedó un poco en tierra de nadie. Quizá una buena idea original no llegó a concretarse, dejando sobre el escenario una obra a medio construir, respetando la presunción de una intencionalidad que no llegó a la superficie. Pero de la experiencia también se aprende y mi velada en el teatro me reportó mis beneficios a modo de lección: ante todo en esta vida, expectativas moderadas.
Us present un treball de crítica realitzat per Antoni Villalonga , alumne de 1r durant el curs 09-10. El document original disposava d'algunes imatges dels quadres comentats que hem exclós per raons tècniques.
EXPRESSIONISTES ALEMANS 1900-1930
Col·lecció Kunsthalle Emden
Fitxa tècnica de l’exposició
Lloc: Fundació la Caixa (Gran Hotel)
Dates: Del 12 de febrer al 18 d’abril de 2010
Comissària: Katharina Henkel
Disseny del muntatge i de la gràfica: Antoni Garau i Carles Fargas
Muntatge: Xicarandana, S.L.
Il·luminació: Jordi Moya
Informes tècnics de conservació: Inma Machí
Traducció de textos: Caplletra
Transport: Hasenkamp Internationale Transporte GmbH
Assegurances: Kuhn & Bülow
Exposició realitzada en col·laboració amb: Kunsthalle Emden
El primer que cal destacar és que ens trobem dins el marc incomparable d’un dels pocs edificis modernistes que es mantenen a la ciutat de Palma, conegut com el Gran Hotel. Aquest edifici va ser adquirit per la fundació La Caixa, que es va fer càrrec de la seva restauració i adequació com a espai destinat a tot tipus d’iniciatives culturals, des de conferències i concerts a exposicions, ja siguin permanents com l’obra del pintor d’Anglada Camarassa, o bé itinerants, sent aquest el cas que ens ocupa.
Així doncs ens trobem amb un espai específicament dissenyat per aquesta funció i que es pot permetre tota una feina d’adaptació per a cada exposició que inclou il·luminació, disseny gràfic, material de difusió, etc...
El disseny de l’exposició recau en Antoni Garau i Carles Fargas, dissenyadors catalans que s’encarreguen habitualment de les exposicions rellevants del Gran Hotel. Amb un disseny net i clar, basat en l’ús del color per delimitar els diferents espais o artistes i amb textos explicatius que informen l’observador delsgrups, períodes i característiques del moviment d’una forma breu però concisa.
No és la primera mostra dedicada a l’expressionisme que organitza la Fundació La Caixa, ja que fa uns anys s’exposà una altra a partir de les obres de la col·lecció Buchheim.
L’exposició actual consta de 77 obres de prop de 40 artistes i ocupa dues plates de l’edifici, una d’elles la principal, destinada a les exposicions de major importància. Totes les obres procedeixen de la col·lecció del periodista Henri Nannen, fundador de la revista Stern i apassionat col·leccionista d’art, i la seva dona, Esk. Aquesta col·lecció va permetre que en la dècada dels vuitanta es fundés el Kunsthalle Emden. Comprèn una selecció de quadres dels principals grups i corrents de l’expressionisme alemany com poden ser Die Brücke (El pont) i Der Blaue Reiter (El genet blau). Així mateix també hi trobem obres d’artistes com Paula Modersohn-Becker, Emil Nolde i Christian Rohlfs, d’estètica molt propera a l’expressionisme i que en certa manera en poden ser considerats uns precursors. De fet, Emil Nolde és considerat com un dels principals artistes de l’expressionisme alemany, tot i que es va separar molt prest de Die Brücke per seguir el seu camí personal.
El període que comprèn l’exposició (1900-1930) abraça des de les primeres manifestacions expressionistes fins al triomf del partit nazi, que va significar el final del moviment.
Die Brücke
A la planta baixa trobem una representació dels artistes que formaren part del grup Die Brücke (el pont). Aquest moviment, creat l’any 1905 per quatre joves artistes de la universitat de Dresden, pretenia trencar les convencions burgeses i artístiques de l’època i apropar la pintura a la vida. Tot i que eren autodidactes, es pot veure clarament a les seves obres l’influència d’artistes com Edvard Munch, Vincent Van Gogh o Paul Gaugin.
Podem veure les primeres passes del moviment, on a l’espai destinat a Christian Rohlfs destaquen les natures mortes i els motius florals amb colors vius i agressius. També hi trobem diverses aquarel·les d’Emil Nolde, on clarament comença a trencar amb el concepte de mimesi, o Paula Modersohn-Becker, on les figures difuses es formen a partir de taques de color amb formes planes i gairebé sense jocs de llums i ombres.
Una mica més endavant, es pot apreciar una evolució a les obres de Erich Heckel, que romp amb la mimesi fent ús de colors absolutament irreals i figures anguloses i inquietants com és el cas de “Cap de home”.
Una altra de les característiques de l’expressionisme del grup Die Brücke és la influència de les cultures africanes o dels mars del sud, sent un gran exponent l’obra de Otto Mueller i el seu ús de tonalitats ocre i terra per recrear imatges de temàtica exòtica i ètnica, com es pot veure a “Família gitana al costat del carro”, “Família gitana acampant” o “Paisatge amb figures”. També cal destacar la presència de talles de fusta africanes amb forma de màscares que en un primer instant pot sobtar als visitants de l’exposició poc familiaritzats amb aquest moviment.
Der Blaue Reiter
A la primera planta es pot veure tota una selecció d’artistes representatius del grup Der Blau Reiter (el genet blau), creat per Franz Marc i Wassili Kandinsky el 1911 i que cercava un retorn als orígens, amb un plantejament més intel·lectual i teòric que va evolucionar cap a l’abstracció. A les obres d’aquest segon grup es nota la influència d’altres corrents artístiques, especialment de les avantguardes franceses i italianes, ja que es fomentava l’intercanvi intel·lectual i l’organització d’exposicions conjuntes.
L’obra de Alexej von Jawlensky, per exemple, juga amb les formes i colors amb figures que semblen parlar a l’espectador i fa ús de colors molt vius amb una gran força del traç. Són especialment destacables obres com “La mare de Nikita” i “Paisatge”, per la seva força i expressivitat, que ens fan pensar inevitablement en el cubisme.
Neue Sachlichkeit
També a la primera planta hi podem veure representats els autors del moviment conegut amb el nom de Neue Sachlichkeit (nova objectivitat), que neix de la desolació de la guerra i ens mostra una visió desil·lusionada com a crítica mordaç a la situació social, fent de la fam, la pobresa, el crim i la política els seus estendards.
Ens trobem així amb obres dures, violentes, i sense cap concessió com és el cas de “Violació” de George Grosz, on el color crea tota una atmosfera desoladora. Otto Gleichmann aborda també aquest caire tenebrós i funest amb obres com “El trampós”, “El convit” i “Pierrot”, que resulten si més no inquietants i ens mostres unes figures grotesques que semblen dirigir la seva mirada directament a l’observador, potenciant aquest sentiment d’angoixa. La forta crítica social la trobem a obres com “El cec” de Erich Wegner, on el cec és un personatge solitari amb uniforme que simbolitza al poder militar, aquells que es suposa ens han de comandar i ens duen a la destrucció. Per tal de reforçar l’impacte caricaturitza al personatge i utilitza colors foscs, però també es pot apreciar comromp intencionadament amb la perspectiva.
Al final de l’exposició podem veure un nou canvi d’estil, on obres com “Paisatge amb tres sols” de Josef Scharl mostra unes pinzellades molt agressives que tenen més importància que no el detall i que fuig per complet de la mimesi. És aquest un dels casos més evidents d’influència de l’estil d’altres pintors, ja que queda patent una gran similitud amb l’obra de Vincent Van Gogh al traç.
També cal destacar les diferents obres de Hanns Ludwigkatz que tanquen l’exposició, molt més properes a l’hiperrealisme i que mostren figures allargades i amb jocs d’ombres com és el cas de “Srta. Mary”. Però que també té obres de caire més expressionista com “Autorretrat” i “Retrat d’home”
Ens trobem doncs, amb una exposició que fa un ampli recorregut per tot l’expressionisme alemany, des dels inicis fins al final del moviment, i que ens permet tenir una visió global de tot el que va significar i de les diferents característiques dels dos grups principals Die Brücke (El pont) i Der Blaue Reiter (El genet blau).
Un moviment que va tenir una influència decisiva en l’art europeu i que va desenvolupar factors com la radicalitat de l’expressió, la força del traç o la violència del color que fan que a dia d’avui encara mantinguin la seva vigència i siguin properes a la sensibilitat actual.
Així doncs, és una exposició que sense cap dubte suposarà un bon viatge iniciàtic per a l’observador poc experimentat i una interessant proposta per a aquells que tenen un major coneixement del moviment expressionista, tot i que probablement trobaran a faltar obres com les de Kees Van Dongen, August Macke, Fritz Bleyl, Heinrich Nauen, Heinrich Campendonk, Wilhelm Morgner o Franz Marc, però cal tenir en compte que es tracta de l’exposició d’una col·lecció particular i no d’una completa retrospectiva del moviment expressionista.
