EXPRESSIONISTES ALEMANS 1900-1930
Col·lecció Kunsthalle Emden
| Fitxa tècnica de l’exposició |
| Lloc: Fundació la Caixa (Gran Hotel) Dates: Del 12 de febrer al 18 d’abril de 2010 Comissària: Katharina Henkel Disseny del muntatge i de la gràfica: Antoni Garau i Carles Fargas Muntatge: Xicarandana, S.L. Il·luminació: Jordi Moya Informes tècnics de conservació: Inma Machí Traducció de textos: Caplletra Transport: Hasenkamp Internationale Transporte GmbH Assegurances: Kuhn & Bülow Exposició realitzada en col·laboració amb: Kunsthalle Emden |
El primer que cal destacar és que ens trobem dins el marc incomparable d’un dels pocs edificis modernistes que es mantenen a la ciutat de Palma, conegut com el Gran Hotel. Aquest edifici va ser adquirit per la fundació La Caixa, que es va fer càrrec de la seva restauració i adequació com a espai destinat a tot tipus d’iniciatives culturals, des de conferències i concerts a exposicions, ja siguin permanents com l’obra del pintor d’Anglada Camarassa, o bé itinerants, sent aquest el cas que ens ocupa.
Així doncs ens trobem amb un espai específicament dissenyat per aquesta funció i que es pot permetre tota una feina d’adaptació per a cada exposició que inclou il·luminació, disseny gràfic, material de difusió, etc...
El disseny de l’exposició recau en Antoni Garau i Carles Fargas, dissenyadors catalans que s’encarreguen habitualment de les exposicions rellevants del Gran Hotel. Amb un disseny net i clar, basat en l’ús del color per delimitar els diferents espais o artistes i amb textos explicatius que informen l’observador dels grups, períodes i característiques del moviment d’una forma breu però concisa.
No és la primera mostra dedicada a l’expressionisme que organitza la Fundació La Caixa, ja que fa uns anys s’exposà una altra a partir de les obres de la col·lecció Buchheim.
L’exposició actual consta de 77 obres de prop de 40 artistes i ocupa dues plates de l’edifici, una d’elles la principal, destinada a les exposicions de major importància. Totes les obres procedeixen de la col·lecció del periodista Henri Nannen, fundador de la revista Stern i apassionat col·leccionista d’art, i la seva dona, Esk. Aquesta col·lecció va permetre que en la dècada dels vuitanta es fundés el Kunsthalle Emden. Comprèn una selecció de quadres dels principals grups i corrents de l’expressionisme alemany com poden ser Die Brücke (El pont) i Der Blaue Reiter (El genet blau). Així mateix també hi trobem obres d’artistes com Paula Modersohn-Becker, Emil Nolde i Christian Rohlfs, d’estètica molt propera a l’expressionisme i que en certa manera en poden ser considerats uns precursors. De fet, Emil Nolde és considerat com un dels principals artistes de l’expressionisme alemany, tot i que es va separar molt prest de Die Brücke per seguir el seu camí personal.
El període que comprèn l’exposició (1900-1930) abraça des de les primeres manifestacions expressionistes fins al triomf del partit nazi, que va significar el final del moviment.
Die Brücke
A la planta baixa trobem una representació dels artistes que formaren part del grup Die Brücke (el pont). Aquest moviment, creat l’any 1905 per quatre joves artistes de la universitat de Dresden, pretenia trencar les convencions burgeses i artístiques de l’època i apropar la pintura a la vida. Tot i que eren autodidactes, es pot veure clarament a les seves obres l’influència d’artistes com Edvard Munch, Vincent Van Gogh o Paul Gaugin.
Podem veure les primeres passes del moviment, on a l’espai destinat a Christian Rohlfs destaquen les natures mortes i els motius florals amb colors vius i agressius. També hi trobem diverses aquarel·les d’Emil Nolde, on clarament comença a trencar amb el concepte de mimesi, o Paula Modersohn-Becker, on les figures difuses es formen a partir de taques de color amb formes planes i gairebé sense jocs de llums i ombres.
Una mica més endavant, es pot apreciar una evolució a les obres de Erich Heckel, que romp amb la mimesi fent ús de colors absolutament irreals i figures anguloses i inquietants com és el cas de “Cap de home”.
Una altra de les característiques de l’expressionisme del grup Die Brücke és la influència de les cultures africanes o dels mars del sud, sent un gran exponent l’obra de Otto Mueller i el seu ús de tonalitats ocre i terra per recrear imatges de temàtica exòtica i ètnica, com es pot veure a “Família gitana al costat del carro”, “Família gitana acampant” o “Paisatge amb figures”. També cal destacar la presència de talles de fusta africanes amb forma de màscares que en un primer instant pot sobtar als visitants de l’exposició poc familiaritzats amb aquest moviment.
Der Blaue Reiter
A la primera planta es pot veure tota una selecció d’artistes representatius del grup Der Blau Reiter (el genet blau), creat per Franz Marc i Wassili Kandinsky el 1911 i que cercava un retorn als orígens, amb un plantejament més intel·lectual i teòric que va evolucionar cap a l’abstracció. A les obres d’aquest segon grup es nota la influència d’altres corrents artístiques, especialment de les avantguardes franceses i italianes, ja que es fomentava l’intercanvi intel·lectual i l’organització d’exposicions conjuntes.
L’obra de Alexej von Jawlensky, per exemple, juga amb les formes i colors amb figures que semblen parlar a l’espectador i fa ús de colors molt vius amb una gran força del traç. Són especialment destacables obres com “La mare de Nikita” i “Paisatge”, per la seva força i expressivitat, que ens fan pensar inevitablement en el cubisme.
Neue Sachlichkeit
També a la primera planta hi podem veure representats els autors del moviment conegut amb el nom de Neue Sachlichkeit (nova objectivitat), que neix de la desolació de la guerra i ens mostra una visió desil·lusionada com a crítica mordaç a la situació social, fent de la fam, la pobresa, el crim i la política els seus estendards.
Ens trobem així amb obres dures, violentes, i sense cap concessió com és el cas de “Violació” de George Grosz, on el color crea tota una atmosfera desoladora. Otto Gleichmann aborda també aquest caire tenebrós i funest amb obres com “El trampós”, “El convit” i “Pierrot”, que resulten si més no inquietants i ens mostres unes figures grotesques que semblen dirigir la seva mirada directament a l’observador, potenciant aquest sentiment d’angoixa. La forta crítica social la trobem a obres com “El cec” de Erich Wegner, on el cec és un personatge solitari amb uniforme que simbolitza al poder militar, aquells que es suposa ens han de comandar i ens duen a la destrucció. Per tal de reforçar l’impacte caricaturitza al personatge i utilitza colors foscs, però també es pot apreciar com romp intencionadament amb la perspectiva.
Al final de l’exposició podem veure un nou canvi d’estil, on obres com “Paisatge amb tres sols” de Josef Scharl mostra unes pinzellades molt agressives que tenen més importància que no el detall i que fuig per complet de la mimesi. És aquest un dels casos més evidents d’influència de l’estil d’altres pintors, ja que queda patent una gran similitud amb l’obra de Vincent Van Gogh al traç.
També cal destacar les diferents obres de Hanns Ludwigkatz que tanquen l’exposició, molt més properes a l’hiperrealisme i que mostren figures allargades i amb jocs d’ombres com és el cas de “Srta. Mary”. Però que també té obres de caire més expressionista com “Autorretrat” i “Retrat d’home”
Ens trobem doncs, amb una exposició que fa un ampli recorregut per tot l’expressionisme alemany, des dels inicis fins al final del moviment, i que ens permet tenir una visió global de tot el que va significar i de les diferents característiques dels dos grups principals Die Brücke (El pont) i Der Blaue Reiter (El genet blau).
Un moviment que va tenir una influència decisiva en l’art europeu i que va desenvolupar factors com la radicalitat de l’expressió, la força del traç o la violència del color que fan que a dia d’avui encara mantinguin la seva vigència i siguin properes a la sensibilitat actual.
Així doncs, és una exposició que sense cap dubte suposarà un bon viatge iniciàtic per a l’observador poc experimentat i una interessant proposta per a aquells que tenen un major coneixement del moviment expressionista, tot i que probablement trobaran a faltar obres com les de Kees Van Dongen, August Macke, Fritz Bleyl, Heinrich Nauen, Heinrich Campendonk, Wilhelm Morgner o Franz Marc, però cal tenir en compte que es tracta de l’exposició d’una col·lecció particular i no d’una completa retrospectiva del moviment expressionista.
