miércoles, 25 de agosto de 2010

EXEMPLE DE CRÍTICA TEATRAL

Us present ara una crítica teatral realitzada per Lluis Sanchís, alumne d'aquesta assignatura durant el curs 08-09. No cal dir, que es tracta d'un treball acadèmic i que s'ha de valorar en aquest context. Però en la nostra modesta opinió, n'és un bon exemple de crítica: redacció fluida, tractament de tots els elements de la posada en escena, argumentació de les seves posicions sense caure en el subjectivisme i definició personal davant l'espectacle.

Però com cony s’escriu Txèkhov?, de Joan Carles Bellviure.

Dirección y dramaturgia: Joan Carles Bellviure.

Intérpretes: Caterina Alorda, Sergi Baos, Margalida Grimalt, Lluqui Herrero, Joan Melis y Xim Vidal.

Escenografía: Miquel Àngel Juan.

No tuve la suerte de poder disfrutar de Camarada K durante el tiempo que estuvo en cartel en el Teatre del Mar. Había oído críticas muy positivas sobre la pieza, tanto desde el punto de vista de la dirección, como de la escenografía o de la interpretación. Con estas ganas de revancha, de conocer por mí mismo el trabajo de Joan Carles Bellviure al frente de la dirección, acudí al preestreno de su último trabajo, Però com cony s’escriu Txèkhov? en el Teatre Principal. Y como suele suceder cuando se crean grandes expectativas, la decepción se apoderó de mi estado de ánimo de vuelta a casa una vez finalizada la función.

¿Hubiera sido otra mi impresión si mis expectativas no hubieran sido tan elevadas? ¿Qué esperaba? ¿Una obra maestra? Ni yo mismo lo sé. Con lo que me topé fue una representación que podríamos dividir en cinco partes: una improvisación inicial, tres piezas breves relacionadas entre sí y basadas en relatos del maestro ruso ¿Chejov, Chéjov, Txekhov, Txèkhov?, y un monólogo a modo de epílogo.

Se agradece la intención de Bellviure en su apuesta por la improvisación inicial con el objetivo de aportar ideas, maneras frescas de ofrecer un espectáculo teatral, pero ya desde el principio descubrimos el problema crónico del que va adolecer toda la representación: la duración de cada una de las partes y el tempo que se establece en ellas. Larga, muy larga, se hizo la improvisación, así como alguna de las historias intermedias y, desde luego, el monólogo final a cargo de Joan Melis. ¿Es que no terminaba nunca? Vaya faena si este era el modo de rendirle homenaje en reconocimiento por toda una vida dedicada al escenario.

La obra nos muestra a una precaria compañía de teatro que a última hora se queda sin uno de sus actores y debe recurrir al electricista que está montando los focos del escenario para sacar adelante el inminente pase. La historia que se representa dentro de la representación se supone que transcurre en Rusia. La mención constante a kopeks, rublos o verstas, así como los nombres de los protagonistas, proporcionan al espectador las coordenadas geográficas que nos niega la escenografía. Si de ella dependiera la acción podría haberse ubicado en Caimari, Llubí o, sin necesidad de irse tan lejos, en Son Ferriol. ¿Tan difícil era, tan siquiera, poner una maldita botella de vodka sobre el escenario?

¿Era intencionada esta aparente falta de esfuerzo por conseguir una escenografía aceptable? ¿Qué se pretendía? Difícil responder, pero lo cierto es que esta afán pareció excesivo a todas luces. El colmo fue cuando sobre la escena apareció una enorme caja de Gallina Blanca, lo cual no deja de tener su gracia si recordamos que podríamos estar en medio de una gran estepa siberiana. Siempre existe la excusa de que la historia narraba las penurias de una compañía en horas bajas y que estos pequeños gazapos eran una muestra más de su decadencia. Vaya usted a saber.

En cuanto a la interpretación hay varios capítulos que destacar. El trabajo de Caterina Alorda fue correcto desde un punto de vista técnico y formal, pero resultó un poco insípido y carente de vida. La breve intervención del personaje de Margalida Grimalt pecaba de excesivo nerviosismo. Xim Vidal alternaba buenos momentos cómicos con réplicas que trataban mostrar un forzado carácter mallorquinorro que no siempre obtenía la complicidad del espectador, quizá cansado ya de un recurso demasiado manido. Lluqui Herrero era la que mejor salía del paso. Un personaje de carácter primitivo, cómico, sin grietas en su construcción (desde su forma de andar hasta su forma de hablar, pasando por su vestuario) que hacía más llevadero el lento progreso de la narración. También hay que reconocer el más que aceptable trabajo de Sergi Baos, aunque sólo sea por los litros de sudor que se dejó sobre el escenario. Quizá le benefició el hecho de compartir escena con Herrero. Y por último, Joan Melis. A él le tocó poner punto final al espectáculo con un larguísimo monólogo que parecía no tener fin. Difícil papeleta la suya. Sólo su experiencia y saber estar, lo cual no significa que estuviera brillante en su interpretación, consiguieron que la herida no fuera aún mayor.

Así las cosas, me pareció que la propuesta de Bellviure se quedó un poco en tierra de nadie. Quizá una buena idea original no llegó a concretarse, dejando sobre el escenario una obra a medio construir, respetando la presunción de una intencionalidad que no llegó a la superficie. Pero de la experiencia también se aprende y mi velada en el teatro me reportó mis beneficios a modo de lección: ante todo en esta vida, expectativas moderadas.


EXEMPLE DE CRÍTICA D'UNA EXPOSICIÓ D'ART

Us present un treball de crítica realitzat per Antoni Villalonga , alumne de 1r durant el curs 09-10. El document original disposava d'algunes imatges dels quadres comentats que hem exclós per raons tècniques.

EXPRESSIONISTES ALEMANS 1900-1930

Col·lecció Kunsthalle Emden

Fitxa tècnica de l’exposició

Lloc: Fundació la Caixa (Gran Hotel)

Dates: Del 12 de febrer al 18 d’abril de 2010

Comissària: Katharina Henkel

Disseny del muntatge i de la gràfica: Antoni Garau i Carles Fargas

Muntatge: Xicarandana, S.L.

Il·luminació: Jordi Moya

Informes tècnics de conservació: Inma Machí

Traducció de textos: Caplletra

Transport: Hasenkamp Internationale Transporte GmbH

Assegurances: Kuhn & Bülow

Exposició realitzada en col·laboració amb: Kunsthalle Emden

El primer que cal destacar és que ens trobem dins el marc incomparable d’un dels pocs edificis modernistes que es mantenen a la ciutat de Palma, conegut com el Gran Hotel. Aquest edifici va ser adquirit per la fundació La Caixa, que es va fer càrrec de la seva restauració i adequació com a espai destinat a tot tipus d’iniciatives culturals, des de conferències i concerts a exposicions, ja siguin permanents com l’obra del pintor d’Anglada Camarassa, o bé itinerants, sent aquest el cas que ens ocupa.

Així doncs ens trobem amb un espai específicament dissenyat per aquesta funció i que es pot permetre tota una feina d’adaptació per a cada exposició que inclou il·luminació, disseny gràfic, material de difusió, etc...

El disseny de l’exposició recau en Antoni Garau i Carles Fargas, dissenyadors catalans que s’encarreguen habitualment de les exposicions rellevants del Gran Hotel. Amb un disseny net i clar, basat en l’ús del color per delimitar els diferents espais o artistes i amb textos explicatius que informen l’observador dels grups, períodes i característiques del moviment d’una forma breu però concisa.

No és la primera mostra dedicada a l’expressionisme que organitza la Fundació La Caixa, ja que fa uns anys s’exposà una altra a partir de les obres de la col·lecció Buchheim.

L’exposició actual consta de 77 obres de prop de 40 artistes i ocupa dues plates de l’edifici, una d’elles la principal, destinada a les exposicions de major importància. Totes les obres procedeixen de la col·lecció del periodista Henri Nannen, fundador de la revista Stern i apassionat col·leccionista d’art, i la seva dona, Esk. Aquesta col·lecció va permetre que en la dècada dels vuitanta es fundés el Kunsthalle Emden. Comprèn una selecció de quadres dels principals grups i corrents de l’expressionisme alemany com poden ser Die Brücke (El pont) i Der Blaue Reiter (El genet blau). Així mateix també hi trobem obres d’artistes com Paula Modersohn-Becker, Emil Nolde i Christian Rohlfs, d’estètica molt propera a l’expressionisme i que en certa manera en poden ser considerats uns precursors. De fet, Emil Nolde és considerat com un dels principals artistes de l’expressionisme alemany, tot i que es va separar molt prest de Die Brücke per seguir el seu camí personal.

El període que comprèn l’exposició (1900-1930) abraça des de les primeres manifestacions expressionistes fins al triomf del partit nazi, que va significar el final del moviment.

Die Brücke

A la planta baixa trobem una representació dels artistes que formaren part del grup Die Brücke (el pont). Aquest moviment, creat l’any 1905 per quatre joves artistes de la universitat de Dresden, pretenia trencar les convencions burgeses i artístiques de l’època i apropar la pintura a la vida. Tot i que eren autodidactes, es pot veure clarament a les seves obres l’influència d’artistes com Edvard Munch, Vincent Van Gogh o Paul Gaugin.

Podem veure les primeres passes del moviment, on a l’espai destinat a Christian Rohlfs destaquen les natures mortes i els motius florals amb colors vius i agressius. També hi trobem diverses aquarel·les d’Emil Nolde, on clarament comença a trencar amb el concepte de mimesi, o Paula Modersohn-Becker, on les figures difuses es formen a partir de taques de color amb formes planes i gairebé sense jocs de llums i ombres.

Una mica més endavant, es pot apreciar una evolució a les obres de Erich Heckel, que romp amb la mimesi fent ús de colors absolutament irreals i figures anguloses i inquietants com és el cas de “Cap de home”.

Una altra de les característiques de l’expressionisme del grup Die Brücke és la influència de les cultures africanes o dels mars del sud, sent un gran exponent l’obra de Otto Mueller i el seu ús de tonalitats ocre i terra per recrear imatges de temàtica exòtica i ètnica, com es pot veure a “Família gitana al costat del carro”, “Família gitana acampant” o “Paisatge amb figures”. També cal destacar la presència de talles de fusta africanes amb forma de màscares que en un primer instant pot sobtar als visitants de l’exposició poc familiaritzats amb aquest moviment.

Der Blaue Reiter

A la primera planta es pot veure tota una selecció d’artistes representatius del grup Der Blau Reiter (el genet blau), creat per Franz Marc i Wassili Kandinsky el 1911 i que cercava un retorn als orígens, amb un plantejament més intel·lectual i teòric que va evolucionar cap a l’abstracció. A les obres d’aquest segon grup es nota la influència d’altres corrents artístiques, especialment de les avantguardes franceses i italianes, ja que es fomentava l’intercanvi intel·lectual i l’organització d’exposicions conjuntes.

L’obra de Alexej von Jawlensky, per exemple, juga amb les formes i colors amb figures que semblen parlar a l’espectador i fa ús de colors molt vius amb una gran força del traç. Són especialment destacables obres com “La mare de Nikita” i “Paisatge”, per la seva força i expressivitat, que ens fan pensar inevitablement en el cubisme.

Neue Sachlichkeit

També a la primera planta hi podem veure representats els autors del moviment conegut amb el nom de Neue Sachlichkeit (nova objectivitat), que neix de la desolació de la guerra i ens mostra una visió desil·lusionada com a crítica mordaç a la situació social, fent de la fam, la pobresa, el crim i la política els seus estendards.

Ens trobem així amb obres dures, violentes, i sense cap concessió com és el cas de “Violació” de George Grosz, on el color crea tota una atmosfera desoladora. Otto Gleichmann aborda també aquest caire tenebrós i funest amb obres com “El trampós”, “El convit” i “Pierrot”, que resulten si més no inquietants i ens mostres unes figures grotesques que semblen dirigir la seva mirada directament a l’observador, potenciant aquest sentiment d’angoixa. La forta crítica social la trobem a obres com “El cec” de Erich Wegner, on el cec és un personatge solitari amb uniforme que simbolitza al poder militar, aquells que es suposa ens han de comandar i ens duen a la destrucció. Per tal de reforçar l’impacte caricaturitza al personatge i utilitza colors foscs, però també es pot apreciar com romp intencionadament amb la perspectiva.

Al final de l’exposició podem veure un nou canvi d’estil, on obres com “Paisatge amb tres sols” de Josef Scharl mostra unes pinzellades molt agressives que tenen més importància que no el detall i que fuig per complet de la mimesi. És aquest un dels casos més evidents d’influència de l’estil d’altres pintors, ja que queda patent una gran similitud amb l’obra de Vincent Van Gogh al traç.


També cal destacar les diferents obres de Hanns Ludwigkatz que tanquen l’exposició, molt més properes a l’hiperrealisme i que mostren figures allargades i amb jocs d’ombres com és el cas de “Srta. Mary”. Però que també té obres de caire més expressionista com “Autorretrat” i “Retrat d’home”

Ens trobem doncs, amb una exposició que fa un ampli recorregut per tot l’expressionisme alemany, des dels inicis fins al final del moviment, i que ens permet tenir una visió global de tot el que va significar i de les diferents característiques dels dos grups principals Die Brücke (El pont) i Der Blaue Reiter (El genet blau).

Un moviment que va tenir una influència decisiva en l’art europeu i que va desenvolupar factors com la radicalitat de l’expressió, la força del traç o la violència del color que fan que a dia d’avui encara mantinguin la seva vigència i siguin properes a la sensibilitat actual.

Així doncs, és una exposició que sense cap dubte suposarà un bon viatge iniciàtic per a l’observador poc experimentat i una interessant proposta per a aquells que tenen un major coneixement del moviment expressionista, tot i que probablement trobaran a faltar obres com les de Kees Van Dongen, August Macke, Fritz Bleyl, Heinrich Nauen, Heinrich Campendonk, Wilhelm Morgner o Franz Marc, però cal tenir en compte que es tracta de l’exposició d’una col·lecció particular i no d’una completa retrospectiva del moviment expressionista.