Recorregut fet fins ara:
Hem vist l’evolució del concepte ART des del món grec fins l’actualitat a través de diferents vies: conceptual (power-point), textual (fragments de texts d’alguns autors que il·lustraven arguments exposats a les diapositives) imatges artístiques (des de la concepció d’art generada als segles XVIII i XIX, però que servien per emmarcar unes determinades èpoques i estils i qüestionar la seva pròpia naturalesa artística en cada període).
En aquest recorregut hem alguns períodes claus:
El segle XVIII: és quan es defineix el concepte de Belles Arts associat clarament a dos elements sobre els que es venia reflexionant segles enrere: mimesi i bellesa, i clarament diferenciat del concepte Artesania (Bateaux, D’Alambert). És també quan apareix la Estètica com a disciplina autònoma (Baumgarten, Lessing), la història de l’art (Winckleman), la Critica d’art (Diderot) i els Museus d’art (Revolució francesa), les exposicions i els concerts. I això quan es produeix la doble revolució: industrial i liberal, que suposa la hegemonia d’una nova classe social: la burgesia.
El segle XIX: és un període de nombrosos canvis. Al temps que s’organitzen les diferents disciplines acadèmiques (Universitats i Escoles) paral·lelament a la revisió del passat, els avanços tècnics acceleren canvis que afecten a la percepció del món, a la producció i consum d’objectes, a la idea de progrés sense límit. Però establir un concepte, també és fossilitzar-lo, què passa amb l’art del present?. Dues tendències genèriques recorren el segle: l’art per l’art (autosuficient, abstret) i l’art com a reflex de la societat que l’envolta i que s’implica en les transformacions socials i polítiques. L’art, que poques dècades abans no era diferenciat de l’artesania arriba a tenir gran consideració en el pensament filosòfic (romàntics alemanys, Hegel). Una possible definició d’obra d’art que sintetitza la seva consideració al llarg del període seria: objecte produït per l’esser humà, concebut com a expressió d’un contingut espiritual, amb una estructura tancada i un caràcter definit,únic i delimitat (veure Jiménez).
Les avantguardes artístiques: trencament dels plantejaments anteriors. La vertiginosa successió d’avantguardes qüestiona l’herència rebuda i cerca explorar els límits de cada expressió artística, canviar la vida, canviar el món. Segurament, al final de la segona guerra mundial, el canvi produït en el món no era el mateix que el somniat pels protagonistes de l’avantguarda però és clar que el món de l’art sí havia canviat, malgrat el caràcter minoritari de les propostes efectuades i l’escassa repercussió en els àmbits acadèmics. Conceptes tradicionalment associats a l’art com a mimesi, bellesa, norma... han estat radicalment qüestionats. Com definir l’art ara? Es pot? Les noves avantguardes, sense l’empeny de les anteriors, desenvolupen aspectes ja assenyalats, però a un nou context. Aviat són assimilades pel sistema. Queda molt per dir? Quin paper juga el mercat, els marxants, les galeries? I la crítica, els museus, les institucions? És clar que tot ha canviat i que Art és un concepte obert, de difícil definició. Són necessaris nous paràmetres perquè l’objecte artístic tradicional ha entrat en crisi (nous suports, mestissatge de tècniques), allò quotidià substitueix l’espiritual, la indeterminació i l’atzar són base de l’acte creatiu, les estructures són obertes i dinàmiques i la unicitat es veu qüestionada per la serialitat, la multiplicitat o la repetició (Jiménez, de nou).
Ara bé, tot és així? I, tot val? Aquí entra el nostre judici, la nostra capacitat d’anàlisi, la agudesa de la nostra mirada.
Algunes claus abans i després de efectuar-la: la intencionalitat de l’artista, la seva voluntat en el acte-objecte representatiu, i també, la intensitat i el ressò de la seva proposta a nivell social i institucional (crítica, museus...) que només el temps és capaç de determinar.
També hem vist el paper que ha tingut el teatre i altres arts escèniques amb relació al conjunt de les Arts. En les classificacions del XVIII, la poesia, que comprèn totes les arts literàries, és considerada una de les Belles Arts. Al XIX es perfilen els diferents gèneres literaris. I el teatre comença a prendre consciència del seu caràcter espectacular. A mitjans del XIX apareix la figura del director d’escena (companyia del duc de Saxe-Meinningen): qualcú que organitzi la posada en escena,organitzant tots els elements que la composen per tal d’establir una coherència entre text i representació. Els moviments literaris naturalisme i simbolisme deixen la seva empremta en las seves realitzacions (Théâtre libre, Théâtre de l’art). L’òpera i els plantejaments d’obra d’art total, esperonen una reflexió sobre la confluència de diverses arts en el espectacle teatral (Craig i Appia) que a la fi tindrà una preponderància sobre el text. El teatre comença a reflexionar sobre sí mateix, de vegades al marge de la literatura, i a experimentar (del teatre d’art al teatre laboratori) tant en el processos interpretatius (Stanislavski, Meyerhold), com de direcció (Reinhardt, Copeau, Vantangov, Tairov, Piscator...), com de relació amb altres arts (Futurisme, Expressionisme, Surrealisme...) i participa en la dinàmica de la successió d’avantguardes de la primera meitat del segle XX. Qüestiona l’herència aristotèlica (Brecht, Artaud...) i participa en la creença de que pot transformar el món, la societat, l’individuo (Constructivisme, teatre èpic). S’obren nous camins, es deixen altres. En alguns casos hi ha camins que no duen enlloc. Durant la segona meitat del segle XX apareixen i desapareixen avantguardes, tendències, dramatúrgies. Es repeteixen debats i plantejaments (Primacia del text o de l’espectacle? Paraula o moviment? Autor, director o intèrprets?). Però el teatre sí ha adquirit consciència d’allò que li és essencial (definició mínima; veure Fischer Lichte): una persona (A), que representa a altre (X), mentre un altre (B) és espectador.
